Arribe amb tanta fúria
i verocitat que el sol s’acovardeix i s’amaga entre els meus llençols. Guanye
quilòmetres i quilòmetres de cel en cada envestida, i deixe la terra fosca i
descontenta al meu pas. Però en un instant de desconcentració, una insignificant gota desencadena un
increïble plaer adictiu, què em fa desitjar més i més sensacions...
Incapaç de trobar
el control em veig immersa en una pluja constat i desmesurada. Sorprenc la terra amb una agradable frescura, però al cap d’uns moments l’ofegue sense
compassió. La terra, egoista per
naturalesa, volia gaudir del plaer
d’una frescura i humitat que no li
pertanyia.
M’associe amb una
venteguera obsessionada per trobar alguna cosa a la que aferrar-se. Juntes destruïm tot el que hi ha pel nostre
camí, però un indescriptible crit d’amargura ens fa d’etindre’ns i observar per
uns instants la nostra destrucció.
A la llunyania, a
milers i milers de kilòmetres de distància, en una casa mix derruïda, una dona s’asoma
per les restes d’una finestra , em mira amb coratge, amb desesperació, però no
em demana compassió. Té una mirada que em penetra i m’atemoreix, i gràcies això,
el sol se’n aprofita per travessar-me amb els seus rajos i fer presència.
Però jo no em deixe vèncer ni acovardir, i amb
més força que mai, continue amb el meu propòsit plaent i incompassiu .Però un altre crit, i esta
vegada de derrota, m’esborrona i absorbeix
l’aigua que desprenc. El cor de vidre de la dona esclata de fúria i perfora la
meua essència. Què sóc? No em queda amor per donar, no em queden forces per
lluitar pel que vull i el meu coratge està sent derrotat.
El sol comença a
agarrar força i enllumena tot allò que vaig estimar i he intentat destruir. Els
colors comencen a reviure, i el arc de Sant Martí m’enamora amb la seua
elegància i quietud. Una nova il·lusió acaba de nàixer, continuem?