Encesa en flames

Estimats senyors i senyores, arribeu a veure el meu resplendor? Estic encenent-me , tinc una foguera dins meu que enllumena la més fosca de les nits. Serà amor? serà odi? No ho sé. Sols sé que cada vegada creix més i no veig la manera d'apagar-la.


Hi ha una misteriosa causa que la manté encesa. Serà l'aire que la revifar? I si deixe de respirar? Acabaria amb ella, però no, això no. No vaig a deixar-me vèncer i donar-li el gust de veurem consumida per les flames.

Odie l'espurna que et va encendre i que sigues la causa d'aquestes línies. Per què no acabes la teua feina? O per ventura eres tu la que estima la meua companyia? Et done tanta força i temperatura que no vols acabar amb mi, però jo t'odie. Odie que no avances ni retrocedeixes. Odie ser la matèria que et dóna vida i tindre la teua presència constant, creant-me sentiments.

Tu no tens sentiments, no saps què és, per això no et preocuparàs quan et diga que estic aprenent molt de la teua càlida companyia i et faré fora. Eixe dia ploraré, perquè encara que no t'ho mereixes, t'estime. I les meues llàgrimes, una darrere l'altra, commouran el teu abrasador interès i acabaré amb tu. Maleïda foguera, malgrat tot et trobaré a faltar.