-Què penses? – em digué una veu tendra procedent de l’altre costat del llit. Jo vaig fer com si no la sentira i vaig continuar absent, en els pensament no sé exactament on, però no m’abellia eixir d’ells. Carme s’alçà del llit, i sense dir res més se n’anà i deixà l’habitació més buida que mai.
El primer raig de sol penetrava directament a través de la meua pupil•la, vaig oblidar córrer la cortina abans d’anar-me’n al llit. Aquest, m’obligava a mantindre els ulls tancats, evadint-me d’un dia que, encara que no haguera començat, ja desitjava que s’acabara. M’haguera agradat poder obrir novament els ulls i adonar-me’n que només es tractava d’un malson, que tot allò que no em deixava dormir ni estar despert, s’havia acabat. Però no era així, i no m’agradava crear-me il•lusions que no anaven a fer-se realitat.
Carme era la persona més meravellosa que havia conegut, tenia un encant especial. Haguera pogut passar-me hores senceres mirant-la i no m’haguera cansat mai. Tenia els cabells llargs, d’un color negre brillant, on el sol sense saber-ho, es veia reflectit. Els seus ulls marrons, encara que no massa grans, posseïen una mirada que definitivament m’enamorava i els seus llavis em besaven i em parlaven amb una dolçor que ni la més dolça mel era capaç d’assaborir-me. Podia guardar localitzades en la meua ment, cadascuna de les seues pigues que l’adornaven i no l’abandonaven ni un instant.
Jo l’estava fent patir amb la meua indiferència, no podria fer-la feliç mai més i ella es mereixia ser-ho més que ningú. Sabia que devia prendre la decisió i parlar amb ella, però no trobava ni el moment ni les forces per a fer-ho. No tenia forces ni per alçar-me del llit, com havia de tenir-ne per a dir-li tot allò què no volia creure’m.
Un deixos dies, em vaig alçar amb la sang freda, i sense pensar vaig anar cap a la cuina. Carme s’estava preparant un deixos cafès imbevibles, que només ella era capaç de suportar.
-En vols un? –Em digué ella, no podent evitar la cara de sorpresa al veure’m entrar.
-No, gràcies. M’estime la meua vida. –no sé perquè havia dit allò, en eixe moment no estimava res, ni la meua vida –Volia parlar amb tu...
-Molt bé, vols assentar-te? –alçant-se de la cadira on estava ella –Tens fam? et prepare alguna cosa?
-No, estic bé. Sentat. –li vaig arrimar la cadira què m’havia oferit i em vaig seure al seu costat –El que vaig a dir-te és molt delicat, inclús per a mi, no sé ni quines paraules utilitzar per que no ens resulte tan dur...
-Hi ha un altra xica, veritat?
-No, no és això. Jo mai m’enamoraré d’un altra persona que no sigues tu. Però...
-Però... sempre hi ha un “però”. –se li escapà un somriure desganat –Avant, segueix...
-Però... necessite un temps per a mi, per a estar sol, per a pensar... He posat el pis en venda. La pròxima setmana ix el meu vol, vaig a viatjar, encara no he decidit on aniré, però vaig a veure món, a...
-Joan, què t’ha fet prendre eixa decisió? Nosaltres érem feliços... què és el que ha passat? Dis-me que puc acompanyar-te per favor! Vas sol?
-No sé què ens ha passat, però en aquestos moments no sóc capaç de fer-te feliç. Jo vull que trobes una persona que et done tot allò que jo ja no puc...
-No m’has contestat, vas sol?
-Vaig amb la meua càmera i amb moltes ganes de descobrir-me a mi mateixa i al món. Creu-me, algun dia em comprendràs...
-Doncs espere que arribe prompte eixe dia, perquè si no em tornaré boja.
Era difícil d’entendre, ni jo mateixa ho entenia. Carme no em digué res més, els seus ulls m’ho deien tot. Es van fer rojos com magranes amb ganes de ser espremudes. No volia creuar-me mai més amb la seua mirada i no vaig poder ni alçar novament el cap per veure-la marxar. Només vaig sentir les seues petjades allunyant-se de mi, i les frontisses de la porta, necessitades d’oli, al tancar-se amb un delicat colp, que em perseguiria en els malsons.
No dispose de massa temps. Dos mesos, huit setmanes. El cartell de “ Es ven” penjat al balcó, no ha resultat molt efectiu. Ni una sola telefonada preguntat per ell, ha destorbat la recerca dels llocs més meravellosos de la Terra. Aquells on sempre he desitjat estar, i ara, arribaré a visitar-los esporàdicament, amb menys companyia de l’enyorada.
