Estimats senyors i senyores, arribeu a veure el meu resplendor? Estic encenent-me , tinc una foguera dins meu que enllumena la més fosca de les nits. Serà amor? serà odi? No ho sé. Sols sé que cada vegada creix més i no veig la manera d'apagar-la.
Hi ha una misteriosa causa que la manté encesa. Serà l'aire que la revifar? I si deixe de respirar? Acabaria amb ella, però no, això no. No vaig a deixar-me vèncer i donar-li el gust de veurem consumida per les flames.
Odie l'espurna que et va encendre i que sigues la causa d'aquestes línies. Per què no acabes la teua feina? O per ventura eres tu la que estima la meua companyia? Et done tanta força i temperatura que no vols acabar amb mi, però jo t'odie. Odie que no avances ni retrocedeixes. Odie ser la matèria que et dóna vida i tindre la teua presència constant, creant-me sentiments.
Tu no tens sentiments, no saps què és, per això no et preocuparàs quan et diga que estic aprenent molt de la teua càlida companyia i et faré fora. Eixe dia ploraré, perquè encara que no t'ho mereixes, t'estime. I les meues llàgrimes, una darrere l'altra, commouran el teu abrasador interès i acabaré amb tu. Maleïda foguera, malgrat tot et trobaré a faltar.
dilluns, 20 de setembre del 2010
dimarts, 14 de setembre del 2010
I sols puc dir...
Poc a poc vaig despertant-me i contemplant la claredat d'aquest nou dia què m'espera impacient. Mentre m'estire entre els llençols, continue pensant amb allò que vaig deixar immòbil en la meua ment, per poder entrar en el món dels somnis.
Hui, sense dubte, no serà un dia com un altre. Mire de reüll el bitllet que continua damunt la taula des de fa dies, i un somriure involuntari s'apodera dels meus llavis. El temps comença a passar-me ràpidament, i milers de papallones recorren cada centímetre del meu cos.
No porte equipatge, però tinc la sensació de portar tot el pes del món. Vaig plena de sentiments que a penes caben dins meu. El sol brilla com mai i jo camine precipitada, sense saber quasi per on, cap a l'últim vagó de l'estació, què m'acompanyarà fins a les portes de la irrealitat.
El meu cos quiet, intenta retindre les imatges que corren sense fre a l'exterior, una darrere l'altra van format el camí d'anada. Eixe camí que augmenta per moments els batecs del meu cor. El xarruqueig del meu voltant, no impedeix que m'endinse en eixos camps colorits , què la velocitat no em deixa quasi contemplar.
Volant, entre els arbres i les flors, entre els cants i les melodies, recórrec amb els cabells ventolejant-se cada parada, amb una llibertat quasi interminable. Em deixe guiar pel vent, fins que l'última brisa d'aire em deixe en un món insomiable. En un món junt al teu.
Aquí, en el lloc pactat, t'espere impacient. Els milers d'ulls que s'amaguen pels racons del camp, seran els únics testimonis. Un calfred per tot el cos em fa descobrir la teua presència. Le teues mans em recorren suaument els cabells, els ulls, la boca... la teua boca s'uneix a la meua i ens fem un. Sempre esperant el moment per tindre't a prop meu.
T'he aconseguit, he aconseguit que m'abraces amb amor. Que em mires delicadament deixant descobrir els teus sentiments. El plaer s'apodera de la situació i ens fa perdre el control. El desig pot més que les nostre forces. T'adore.
T'adore però he d'anar-me'n. S'acaba el meu viatge i ara que sóc feliç, que em sent plena, he de deixar-te. Tanque els ulls somrient mentre el meu cor va perdent forces. L'última imatge, el teu rostre, l'últim sentiment, el teu amor. Al teu costat, així seré feliç tota l'eternitat. Les nostres mans van afluixant-se i sols puc dir: - Mai t'oblidaré.
Hui, sense dubte, no serà un dia com un altre. Mire de reüll el bitllet que continua damunt la taula des de fa dies, i un somriure involuntari s'apodera dels meus llavis. El temps comença a passar-me ràpidament, i milers de papallones recorren cada centímetre del meu cos.
No porte equipatge, però tinc la sensació de portar tot el pes del món. Vaig plena de sentiments que a penes caben dins meu. El sol brilla com mai i jo camine precipitada, sense saber quasi per on, cap a l'últim vagó de l'estació, què m'acompanyarà fins a les portes de la irrealitat.
El meu cos quiet, intenta retindre les imatges que corren sense fre a l'exterior, una darrere l'altra van format el camí d'anada. Eixe camí que augmenta per moments els batecs del meu cor. El xarruqueig del meu voltant, no impedeix que m'endinse en eixos camps colorits , què la velocitat no em deixa quasi contemplar.
Volant, entre els arbres i les flors, entre els cants i les melodies, recórrec amb els cabells ventolejant-se cada parada, amb una llibertat quasi interminable. Em deixe guiar pel vent, fins que l'última brisa d'aire em deixe en un món insomiable. En un món junt al teu.
Aquí, en el lloc pactat, t'espere impacient. Els milers d'ulls que s'amaguen pels racons del camp, seran els únics testimonis. Un calfred per tot el cos em fa descobrir la teua presència. Le teues mans em recorren suaument els cabells, els ulls, la boca... la teua boca s'uneix a la meua i ens fem un. Sempre esperant el moment per tindre't a prop meu.
T'he aconseguit, he aconseguit que m'abraces amb amor. Que em mires delicadament deixant descobrir els teus sentiments. El plaer s'apodera de la situació i ens fa perdre el control. El desig pot més que les nostre forces. T'adore.
T'adore però he d'anar-me'n. S'acaba el meu viatge i ara que sóc feliç, que em sent plena, he de deixar-te. Tanque els ulls somrient mentre el meu cor va perdent forces. L'última imatge, el teu rostre, l'últim sentiment, el teu amor. Al teu costat, així seré feliç tota l'eternitat. Les nostres mans van afluixant-se i sols puc dir: - Mai t'oblidaré.
Això és estar boja?
Podria passar-me hores mirant al buit i molts pensarien que estic boja, que estic quieta, sense fer res. Però és en eixos moments quan més apressa vaig, la meua ment no deixa de crear imatges, moviments, sentiments, sensacions! Què em transporten a paratges increïbles.
Que freda està l’aigua en aquesta època. El meu cos nuet s’esborrona i els peixos naden al meu voltant sense assabentar-se de la meua presència. Els esquitxs deixa cascada constant, cauen sobre els meus cabells ja mullats, i els intensos sorolls dels animals que m’acompanyen, em fan oblidar d’on vinc, i em deixen convertir-me en una més del seu entorn.
Xiulant amb els ocells, nadant amb els peixos i guaitant-ho tot al meu voltat com qualsevol depredador. Depredador que ha trobat la seua presa. Obric els ulls amb força per veure amb més claredat qui m’observa gaudir amb silenci. Una granota indefensa surt del matoll i comença a raucar, allunyant-se amb rapidesa.
Arribe a la voreta i mentre espere eixugar-me, em quede dormida sobre unes fulles encara verdes. Una sensació de nostàlgia em fa obrir els ulls, només arribe a veure arena descoberta al sol. Còrrec per tot arreu i no trobe cap indici de vida. La temperatura augmenta per segons i et busque com l’aigua que em lleva la set.
Parpellege, un grà d’arena s’ha col•locat en un mal lloc, i allí estàs. Còrrec sense fre per abraçar-te. Alhora que em tire als teus braços, caic a terra i tot desapareix. Has desaparegut... m’has tornat a abandonar. Quin lloc és eixe tan meravellós que t’aparta de mi?
El raucar de la granota em fa despertar d’aquest malson. Un sabor a fresa envaeix els meus llavis i una nota amb la mateixa tinta diu “ Sempre cuidaré els teus somnis”. Estàs quan jo no estic, vens quan jo me’n vaig...Em submergeisc en eixa aigua cristal•lina i li dic adéu al buit d’aquesta vesprada. Realment això és estar boja? Si, però boja per tu.
Que freda està l’aigua en aquesta època. El meu cos nuet s’esborrona i els peixos naden al meu voltant sense assabentar-se de la meua presència. Els esquitxs deixa cascada constant, cauen sobre els meus cabells ja mullats, i els intensos sorolls dels animals que m’acompanyen, em fan oblidar d’on vinc, i em deixen convertir-me en una més del seu entorn.
Xiulant amb els ocells, nadant amb els peixos i guaitant-ho tot al meu voltat com qualsevol depredador. Depredador que ha trobat la seua presa. Obric els ulls amb força per veure amb més claredat qui m’observa gaudir amb silenci. Una granota indefensa surt del matoll i comença a raucar, allunyant-se amb rapidesa.
Arribe a la voreta i mentre espere eixugar-me, em quede dormida sobre unes fulles encara verdes. Una sensació de nostàlgia em fa obrir els ulls, només arribe a veure arena descoberta al sol. Còrrec per tot arreu i no trobe cap indici de vida. La temperatura augmenta per segons i et busque com l’aigua que em lleva la set.
Parpellege, un grà d’arena s’ha col•locat en un mal lloc, i allí estàs. Còrrec sense fre per abraçar-te. Alhora que em tire als teus braços, caic a terra i tot desapareix. Has desaparegut... m’has tornat a abandonar. Quin lloc és eixe tan meravellós que t’aparta de mi?
El raucar de la granota em fa despertar d’aquest malson. Un sabor a fresa envaeix els meus llavis i una nota amb la mateixa tinta diu “ Sempre cuidaré els teus somnis”. Estàs quan jo no estic, vens quan jo me’n vaig...Em submergeisc en eixa aigua cristal•lina i li dic adéu al buit d’aquesta vesprada. Realment això és estar boja? Si, però boja per tu.
dissabte, 11 de setembre del 2010
...
Un sol de paper groc destenyit enllumenant-nos, destaca sobre un cel blau finit. Els arbres morts, sense poder desprendre cap olor identificatiu, aguaiten els seus fruits dessaborits. I un sòl de fusta improvisat per a l'ocasió, sent les nostres petjades nervioses.
Ens creuem entre tanta falta de moviment, i una estranya curiositat, em fa compartir amb tu uns instants amb eixa mirada teua, què fa caure en un abisme sense fi. Eixos ulls negres... mostren el reflex de la meua cara plena de goig... És l'inici d'una història reduïda per l'espai, on nosaltres mateixa ens creem la intimitat.
Ens escabussem en els nostre quefer, mentre ignorem les mirades de la resta de la humanitat. Tots els dies en el mateix lloc de rencontre, al costat d'eixe pi sense resina, sota un llum què afavoreix els nostres rostres. Parlem llargues estones, amb un diàleg captivador del temps.
No sé si és producte de la meua imaginació però una dolça melodia ens acompanya aquesta vesprada. M'agafes de la mà mentre em fas un bes, en eixe moment un calfred recorre cada centímetre del meu cos i sense dir paraula em deixes, a mi sola, entre tanta immortalitat.
De sobte, un fum d'aplaudiments acapara la meua atenció mentre un gran teló roig es tanca davant meu. La realitat es posa un altra vegada sobre mi i torne a sentir-me novament dins la meua pell. Sense adonar-me'n havia estat usurpat una vida irreal, que ja enyore. Només desitge l'arriba de la pròxima funció, per tornar a veure'm reflectida en la immensa obscuritat dels teus ulls.
Ens creuem entre tanta falta de moviment, i una estranya curiositat, em fa compartir amb tu uns instants amb eixa mirada teua, què fa caure en un abisme sense fi. Eixos ulls negres... mostren el reflex de la meua cara plena de goig... És l'inici d'una història reduïda per l'espai, on nosaltres mateixa ens creem la intimitat.
Ens escabussem en els nostre quefer, mentre ignorem les mirades de la resta de la humanitat. Tots els dies en el mateix lloc de rencontre, al costat d'eixe pi sense resina, sota un llum què afavoreix els nostres rostres. Parlem llargues estones, amb un diàleg captivador del temps.
No sé si és producte de la meua imaginació però una dolça melodia ens acompanya aquesta vesprada. M'agafes de la mà mentre em fas un bes, en eixe moment un calfred recorre cada centímetre del meu cos i sense dir paraula em deixes, a mi sola, entre tanta immortalitat.
De sobte, un fum d'aplaudiments acapara la meua atenció mentre un gran teló roig es tanca davant meu. La realitat es posa un altra vegada sobre mi i torne a sentir-me novament dins la meua pell. Sense adonar-me'n havia estat usurpat una vida irreal, que ja enyore. Només desitge l'arriba de la pròxima funció, per tornar a veure'm reflectida en la immensa obscuritat dels teus ulls.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)