Sant Martí

Arribe amb tanta fúria i verocitat que el sol s’acovardeix i s’amaga entre els meus llençols. Guanye quilòmetres i quilòmetres de cel en cada envestida, i deixe la terra fosca i descontenta al meu pas. Però en un instant de desconcentració,  una insignificant gota desencadena un increïble plaer adictiu, què em fa desitjar més i més sensacions...

Incapaç de trobar el control em veig immersa en una pluja constat i desmesurada.  Sorprenc  la terra amb una agradable frescura, però  al cap d’uns moments l’ofegue sense compassió.  La terra, egoista per naturalesa,  volia gaudir del plaer d’una  frescura i humitat que no li pertanyia.

M’associe amb una venteguera obsessionada per trobar alguna cosa a la que aferrar-se.  Juntes destruïm tot el que hi ha pel nostre camí, però un indescriptible crit d’amargura ens fa d’etindre’ns i observar per uns instants la nostra destrucció.

A la llunyania, a milers i milers de kilòmetres de distància, en una casa mix derruïda, una dona s’asoma per les restes d’una finestra , em mira amb coratge, amb desesperació, però no em demana compassió. Té una mirada que em penetra i m’atemoreix, i gràcies això,  el sol se’n aprofita per  travessar-me amb els seus rajos i fer presència. 

 Però jo no em deixe vèncer ni acovardir, i amb més força que mai, continue amb el meu propòsit  plaent i incompassiu .Però un altre crit, i esta vegada de derrota, m’esborrona  i absorbeix l’aigua que desprenc. El cor de vidre de la dona esclata de fúria i perfora la meua essència. Què sóc? No em queda amor per donar, no em queden forces per lluitar pel que vull i el meu coratge està sent derrotat.

El sol comença a agarrar força i enllumena tot allò que vaig estimar i he intentat destruir. Els colors comencen a reviure, i el arc de Sant Martí m’enamora amb la seua elegància i quietud. Una nova il·lusió acaba de nàixer, continuem?

Mel de romer

Una combinació innumerable d’estels impregnen una nit fosca sense lluna, la seua vivacitat s’intensifica i creixen en grandesa i elegància. L’olor a romer m’enfonsa en un mar de plaers incompresos, i sedueix el meu olfacte desubicat, creant una atmosfera atractiva inevitable de perseguir.

Senda planera bordejada de natura palpitant de vida, es bifurca creant una intensa confusió de sentits, que només la intuïció es capaç d’esbrinar. Camine nueta i transparent, amb els sentiments oberts a la natura. Respecte i crec que no valc més que aquesta planta que m’endolceix el trajecte. Admire la valentia de créixer en aquest món, malgrat l’amenaça d’essers morts de sentiments, però amb alt percentatge d’egoisme.

Terra estimada, guia’m fins el final d’aquesta tortura,deixa’m integrar-me al teu entorn de valor incalculable. Abraça’m amb les teues branques i fon-me dins teu, ajuda’m a escapar del engany i les mentides que em persegueixen allà on vaig. Escolta els meus crits de desesperació...Acull-me!

De sobte, una suau textura  blanca acaricia i cobreix el meu rostre, els estels desapareixen del cel i la completa obscuritat ve acompanyada d’una dolça pau interior. Dolça com la mel i perfumada com el romer.  Al fons de l’habitació una porta s’obri entre plors i s’escolta una veu tènue: -Ho sentim molt, no hem pogut reanimar-la.

Vine amb mi

Vine i canta amb mi, vine i balla al meu compàs, regala’m més moments amb la teua màgica companyia, no em deixes sola perquè t’enyoraria. Vine i abraça’m, dis-me com de important sóc per a tu, que tinc una funció especial en la teua vida: fer-te feliç. Dis-me que has gaudit tenint-me a prop i que no em faràs fugir d’este món caòtic.

Si arribara el dia en que el Sol deixara de fer la seua funció vital, l’existència no trobaria motius per seguir vivint I la Terra s’enfosquiria en la misèria i l’obscuritat. Eixe mateix dia, la meua pròpia funció també arribaria al seu final, però saps que? Trobaria l’alé i les forces necessàries per mantenir-nos units. Tot i que fórem els únics vianants d’un planeta desert, tot i que la Terra s’extinguira et portaria sempre a prop.

La Lluna m’ajudaria perquè sap que la distància o el pas del temps no aconseguiria esborrar ni un sol moment passat. Perquè sé, que el meu llarg viatge serà necessari per marcar el fi i el inici de dues noves vides. Vides que naixeran amb records innats impossibles d’oblidar. Perquè saps que aquests encreuaments de camins que ara es bifurquen, tornaran a coincidir i crearan l’únic camí que els portarà a la felicitat, la seua unió incondicional.

Vine, acosta’t, ballem?

Gavina del Mediterrani

Gavina que tot ho mires i tot ho veus, que cantes al meu pas vora la mar i m’acompanyes pel camí de la soledat. Gavina que despertes cada dia junt al grandiós trenc d’alba del Mediterrani, dis-me com volar tan alt, tan lluny...amb eixa elegància involuntària, admirable i envejosa per cada raconet de la humida costa.

Princesa del mar i de la terra que tot ho mires i tot ho veus, que balles al compàs de les ones quan es fonen entre roques i arenes, dis-me com creure que terra i mar és tot un mateix món, que l’aire que respires és el mateix que respire jo.

Si tu eres forta i valenta, què m’impedeix ser-ho a mi?  Si tu eres lliure i feliç, què m’impedeix ser-ho a mi? Delicades interpretacions de la vida ens diferencien, maneres de resoldre el dolor ens separen. 

Regala’m un dels teus somriures infinits i ajuda’m a creure que després d’una marejada torna la calma, ensenya’m  a viure una vida futura i no una passada. Demostra’m que l’amor per la vida, l’amor pels qui t’estimen, pels qui no ho fan, que donar amor en general, és més important que rebre’l.  Ajuda’m a ser feliç...

Trocets de vida que ens deixen, que segueixen altre camí, que estan lluny i distants però, presents en algun lloc del nostre pensament. Contineu ahí, però no em feu més mal, que la sang no continue brotant-me de la meua pell mentre em sorgeixen les plomes, o seré jo la que començaré el vol.

Per què canviem?

Per què canviem? És el continu moviment de la vida el què ens fa canviar? O som nosaltres que la vegem amb uns ulls diferents? Potser amb el pas del temps els nostres ulls canvien sense donar-nos compte. Com els rèptils què canvien de pell per protegir-se i adaptar-se a un entorn perillós. Un entorn en què la necessitat de supervivència ens fa abandonar inclús, part de nosaltres mateixa. La nostra pell, els nostres ulls, la nostra manera de veure el món. Però com ens adaptem a una nova visió mentre el nostre voltat continua mirant l’altra realitat?

Són uns ulls forasters què et desubiquen  i et fan sentir un estrany en un lloc teòricament idèntic. No reconeixes ni la teua pròpia ombra i cada record anterior forma part d’un passat al que ja no pertenyeixes. Eres un desconegut amb una mirada diferent.

Inconscientment vas en busca d’una altra visió capaç de compendre’t i trobar-te, capaç de veure la teua antiga mirada i l’actual. Uns mateixos ulls marcats també pel canvi i la transició, amb la facultat d’omplir el buit d’incomprensió del teu voltant. Uns altres ulls renovats, que per desgràcia, et transmiteixen una sensació que no deuria existir: -La nostra amistat ara no és possible.