dimarts, 29 de novembre de 2011

Segons morts


Un, dos, tres…un, dos, tres…un, dos, tres…cada tres segons la llum del far gira sobre si mateix i torna a mi, deixant-me involuntàriament cega, descoberta des de la llunyania, com si tots els ulls es bolcaren a mirar-me, com si fora una presa descoberta pel meu propi caçador.

El fort onatge interpreta la millor banda sonora, mentre les roques pateixen la seua fúria. Van deixant cicatrius difícils de curar que, tard o prompte, les faran desaparèixer. Seran arena fina creada pel dolor d’una mar embravida.

Un, dos, tres...un, dos, tres...un, dos, tres...els esquitxos em salen el rostre i la pluja m’endolceix la mirada. Mirada sempre al front, esperant el segon què el far il·lumina la mar. Per allí, per darrere d’on es formen eixes immenses ones, vaig veure per última vegada, les veles del vaixell que transportava la meua vida.

Uns ulls negres travessen les meues pupil·les, introdueixen un verí maligne al meu interior. La sang perd la seua vitalitat, i l’odi ocupa el seu lloc. Odie els ulls que em miren, ficció de la meua ment. Odie el vaixell que s’emportà les meues esperances i em deixà contaminada de rancor. Tant de bo eixos ulls que em persegueixen desperta, muiguen ofegats en el meu dolor.

un…dos… tres… la velocitat invadix tot el meu ser,  el far m’acompanya en aquest fugaç i últim viatge, però no em quedem paraules, ni alè, per contar el final d’aquest malson.

dissabte, 26 de novembre de 2011

M'agrada com em mira la lluna, dissimuladament.


La intimitat de la nit es desperta entre estels, i com una lleugera neblina, invadeix cada racó d’aquesta insòlita habitació. Una extranya lluminositat platejada, entra en el seu màxim esplendor aquesta nit. Mentre, els essers banyats en plata, revolotegen nerviosos una terra ja mig consumida.

Els estels fugaços graven instantànies del temps, moments imprevistos, no planejants. Tot queda plasmat en algun lloc, tal vegada, en el mateix lloc on queden els records oblidats, on ni tu ni jo podrem accedir.

Intente desenredar els nucs de la meua vida, en silenci, despulle cada centímetre del meu cos a fi d’arribar a la pròpia essència. Com podria buidar el meu cos sense utlitzar les paraules? Com traure cada imatge gravada, cada pensament incrustat en la meua ment? Com fer veure el meu interior, ocult sota aquesta pell blanquejada per la foscor?

No puc expressar el que el món vol saber. No em deixen cridar ben fort, per què cada pensament puga travessar els porus de la meua pell. Sóc presonera del meu exterior, del que la gent creu que sóc. Tinc tantes coses a dir, tants moments ofegats en el seu propi mar que tremole d’emoció en nits com aquestes.

Forma part del meu propi jo, de la meua doble cara. M’agrada com em mira la lluna, dissimuladament.