Un, dos, tres…un, dos, tres…un, dos, tres…cada tres segons la llum del far gira sobre si mateix i torna a mi, deixant-me involuntàriament cega, descoberta des de la llunyania, com si tots els ulls es bolcaren a mirar-me, com si fora una presa descoberta pel meu propi caçador.
El fort onatge interpreta la millor banda sonora, mentre les roques pateixen la seua fúria. Van deixant cicatrius difícils de curar que, tard o prompte, les faran desaparèixer. Seran arena fina creada pel dolor d’una mar embravida.
Un, dos, tres...un, dos, tres...un, dos, tres...els esquitxos em salen el rostre i la pluja m’endolceix la mirada. Mirada sempre al front, esperant el segon què el far il·lumina la mar. Per allí, per darrere d’on es formen eixes immenses ones, vaig veure per última vegada, les veles del vaixell que transportava la meua vida.
Uns ulls negres travessen les meues pupil·les, introdueixen un verí maligne al meu interior. La sang perd la seua vitalitat, i l’odi ocupa el seu lloc. Odie els ulls que em miren, ficció de la meua ment. Odie el vaixell que s’emportà les meues esperances i em deixà contaminada de rancor. Tant de bo eixos ulls que em persegueixen desperta, muiguen ofegats en el meu dolor.
un…dos… tres… la velocitat invadix tot el meu ser, el far m’acompanya en aquest fugaç i últim viatge, però no em quedem paraules, ni alè, per contar el final d’aquest malson.
