dissabte, 26 de novembre del 2011

M'agrada com em mira la lluna, dissimuladament.


La intimitat de la nit es desperta entre estels, i com una lleugera neblina, invadeix cada racó d’aquesta insòlita habitació. Una extranya lluminositat platejada, entra en el seu màxim esplendor aquesta nit. Mentre, els essers banyats en plata, revolotegen nerviosos una terra ja mig consumida.

Els estels fugaços graven instantànies del temps, moments imprevistos, no planejants. Tot queda plasmat en algun lloc, tal vegada, en el mateix lloc on queden els records oblidats, on ni tu ni jo podrem accedir.

Intente desenredar els nucs de la meua vida, en silenci, despulle cada centímetre del meu cos a fi d’arribar a la pròpia essència. Com podria buidar el meu cos sense utlitzar les paraules? Com traure cada imatge gravada, cada pensament incrustat en la meua ment? Com fer veure el meu interior, ocult sota aquesta pell blanquejada per la foscor?

No puc expressar el que el món vol saber. No em deixen cridar ben fort, per què cada pensament puga travessar els porus de la meua pell. Sóc presonera del meu exterior, del que la gent creu que sóc. Tinc tantes coses a dir, tants moments ofegats en el seu propi mar que tremole d’emoció en nits com aquestes.

Forma part del meu propi jo, de la meua doble cara. M’agrada com em mira la lluna, dissimuladament.