Gavina que tot ho mires i tot ho veus, que
cantes al meu pas vora la mar i m’acompanyes pel camí de la soledat. Gavina que
despertes cada dia junt al grandiós trenc d’alba del Mediterrani, dis-me com
volar tan alt, tan lluny...amb eixa elegància involuntària, admirable i
envejosa per cada raconet de la humida costa.
Princesa del mar i de la terra que tot ho
mires i tot ho veus, que balles al compàs de les ones quan es fonen entre
roques i arenes, dis-me com creure que terra i mar és tot un mateix món, que l’aire
que respires és el mateix que respire jo.
Si tu eres forta i valenta, què m’impedeix
ser-ho a mi? Si tu eres lliure i feliç,
què m’impedeix ser-ho a mi? Delicades interpretacions de la vida ens diferencien,
maneres de resoldre el dolor ens separen.
Regala’m un dels teus somriures infinits i
ajuda’m a creure que després d’una marejada torna la calma, ensenya’m a viure una vida futura i no una passada. Demostra’m
que l’amor per la vida, l’amor pels qui t’estimen, pels qui no ho fan, que donar
amor en general, és més important que rebre’l. Ajuda’m a ser feliç...
Trocets de vida que ens deixen, que segueixen
altre camí, que estan lluny i distants però, presents en algun lloc del nostre
pensament. Contineu ahí, però no em feu més mal, que la sang no continue brotant-me
de la meua pell mentre em sorgeixen les plomes, o seré jo la que començaré el
vol.