Sense tornada

No recorde els hiverns que han passat des que vas marxar, però malgrat això, t'espere com cada tardet en aquesta engronsadora corcada i ressentida pel temps. La gelor penetra pels clavills de la finestra, en la qual he pogut observar com anaven apareixen les arrugues en el meu rostre amb el pas dels anys.

Els fills que mai vam arribar a tindre juguen llançant-se boles de neu recent i a poc a poc van allunyant-se, endinsant-se en el bosc que no té tornada. Per on vas desaparèixer l'última vegada que et vaig veure, on els arbres no deixen passar la claror del dia, ni a les persones cordes que em porten notícies teues.

Les poques cartes que vaig rebre m'ajuden a recordar-te dia a dia i mantenen la il•lusió de tornar a veure't aproximant-te pel camí, obrint el reixat de l'entrada i saludant-me amb eixos guants envellits que deixaven entreveure les teues mans. Com trobe a faltar eixes mans què em feien sentir! Per una única causa em vas deixar, defensar els teus ideals. Però igual com l'aigua comença a convertint-se en neu, sé que les teues petjades mai més seran marcades apropant-se a mi.

La llenya ja fa hores que s'ha acabat i la nit amenaça freda, els meus ossos adolorits no aguanten el ritme de l'engronsadora intentant entrar en calor. Intente escalfar-me les mans amb el canelobre, l'única companyia que he tingut durant anys. Però les meus mans tremoloses, amb un acte de covardia, el tiren a terra i aquest, roda fins que troba eixa cortina que vaig teixir per a la nostra meravellosa casa. On haguérem pogut ser tan feliços...

En uns instants un gran foc s'estén per tota la casa, però jo continue en el meu quefer. Aprete amb força les teus cartes contra el meu pit i segueisc mirant a la llunyania. Per fi ha arribat el dia, el sol apareix desfent fins l'última volva de neu. Has vingut per mi i estàs igual com et recordava, els meus ossos han recuperat la seua força i còrrec per a rebre't tal i com havia somiat tantes vegades. El foc continua esborrant tot allò que hi vam ser, mentre ens allunyem per eixe bosc que no té tornada.

Consells de tardor

Fa fred, molt de fred, isc al carrer mentre les fulles dels arbres què han acabat la seua temporada estacional, revolotegen al meu voltat i les gotinyoles de pluja em cauen per la cara. Sóc de les poques persones que passegen en un dia com aquest, tots aterrits per l’oratge corren d’un lloc a l’altre, es tapen en bufandes i barrets i com no, amb grosses jaquetes.


Jo no dubte a sentar-me en un banc en mig del parc. Arrupida per la humitat, deixe els meus pensament tant lliures com aquelles fulles que corren escapades, amunt i avall. Recorde que quan era menuda m’agradava somiar i imaginar tot allò que m’agradaria que em succeira.

Ara, imagine com seria la meua vida en un lloc molt lluny d’aquí, ple de màgia i de sentiment. En un lloc, on la mateixa llum de les estrelles il·luminara el camí de tornada. On els sorolls dels animals em despertaren a mitja nit i alertaren els meus sentits. Allà on poguera sentir-me tant lliure com el vent.

Però només obric els ulls torne a estar aquí, en aquest banc, dissimulant les llàgrimes del meu rostre amb eixe plugim cada vegada més intens. Preguntant-me com he arribat a aquest punt i com solucionar eixe patiment què mix de molt endins.

Era tan especial, tan màgic... omplia de color els meus dies només amb un somriure amb una de les seues mirades plenes de desig. Em feia feliç escoltar els batecs del seu cor prop del meu. Tota eixa felicitat, queia dins d’un pou obscur i profund cada vegada que em deia que no m’estimava, que tot això que jo sentia quan estàvem junts, no existia. Però, només pensar que m’estava esperant a la superfície, em feia agafar forces per intentar reviure allò que sols jo sentia.

Vivia en una il·lusió, en una falsa realitat què no em deixava veure que era el que succeïa. I ara vos pregunte; estimada pluja, estimades fulles... què faig del record? Què faig d’eixe sentiment que encara em crema la pell? Què faig d’eixe esser que creix dins meu? Disme fill meu, vols nàixer?

Lluna llunera

Fa un parell de dies, en una d'eixes nits càlides d'estiu, em vaig gitar en la gespa d'un que hi ha a prop de ma casa. La Lluna il·luminava fins l'ultim raconet de la Terra. Feia molts anys que no em donava temps per a observar tot allò que hi havia a tanta distància de mi.


Alguna vegada vos heu parat a pensar per què uns estels brillen mes que uns altres? Sí, ja ho se, molts científics ens han donat la resposta però jo, des d'eixe xicotet jardinet vaig ser capaç d'interpretar moltíssimes coses.


Eixa nit, vaig ser testimoni de com la majestuosa Lluna i un dels mes brillants estels acaparàven tota l'atenció dels espectadors, sens dubte eren la combinació perfecta. però malgrat tot, em vaig adonar de com la Lluna mirava de reüll a un petit estel que apenes hi arribava a veure amb els meus ulls.


Este, lluitava contínuament per poder brillar mes que ningun altre i així estar en primera plana junt a la Lluna. Però no s'adonava que per molts esforços que fes, no ho aconseguiria. El veritable problema estava en la distància que la Lluna hi posava entre tots dos i que feia créixer constantment.


No vaig arribar a entendre aquell comportament, ja que a eixe xicotet tresor, no li importava destacar, simplement volia apropar-se a allò que més volia.. I en canvi, l'autoritària Lluna el feia sentir molt inferior a l'altre, fent-li creure que no era sufientment capaç com per a igualar-los.


Uns instants abans de quedar-me dormida em va parèixer observar com el xicotet estel es donava per vençut i desaparegué fugaçment, pot ser a un altra galàxia, on poguera jugar amb les mateixes condicions.

Records

He recoregut un llarg camí intentant acabar amb el passat. Pot ser oblidar, siga una de les feines mes difícils a realitzar però si alguna cosa he après, es que la vertadera meta no és apendre a viure amb els records.


No intentes acabar amb ells, amb eixos moments que tan feliç tan fet, però que ara, per moltes circumstancies no vols reconèixer. Podria contar-vos mil i un motius pels quals voldria que arribara el final d'aquest llibre i sols un pel qual no deixaria de llegir-lo ni un segon. Però no vaig a fer-ho, simplement el deixaré en aquest calaix per a quan la melancolia s'apodere de mi, poder fullejar-lo i aixi recordar-lo.

Encesa en flames

Estimats senyors i senyores, arribeu a veure el meu resplendor? Estic encenent-me , tinc una foguera dins meu que enllumena la més fosca de les nits. Serà amor? serà odi? No ho sé. Sols sé que cada vegada creix més i no veig la manera d'apagar-la.


Hi ha una misteriosa causa que la manté encesa. Serà l'aire que la revifar? I si deixe de respirar? Acabaria amb ella, però no, això no. No vaig a deixar-me vèncer i donar-li el gust de veurem consumida per les flames.

Odie l'espurna que et va encendre i que sigues la causa d'aquestes línies. Per què no acabes la teua feina? O per ventura eres tu la que estima la meua companyia? Et done tanta força i temperatura que no vols acabar amb mi, però jo t'odie. Odie que no avances ni retrocedeixes. Odie ser la matèria que et dóna vida i tindre la teua presència constant, creant-me sentiments.

Tu no tens sentiments, no saps què és, per això no et preocuparàs quan et diga que estic aprenent molt de la teua càlida companyia i et faré fora. Eixe dia ploraré, perquè encara que no t'ho mereixes, t'estime. I les meues llàgrimes, una darrere l'altra, commouran el teu abrasador interès i acabaré amb tu. Maleïda foguera, malgrat tot et trobaré a faltar.

I sols puc dir...

Poc a poc vaig despertant-me i contemplant la claredat d'aquest nou dia què m'espera impacient. Mentre m'estire entre els llençols, continue pensant amb allò que vaig deixar immòbil en la meua ment, per poder entrar en el món dels somnis.

Hui, sense dubte, no serà un dia com un altre. Mire de reüll el bitllet que continua damunt la taula des de fa dies, i un somriure involuntari s'apodera dels meus llavis. El temps comença a passar-me ràpidament, i milers de papallones recorren cada centímetre del meu cos.

No porte equipatge, però tinc la sensació de portar tot el pes del món. Vaig plena de sentiments que a penes caben dins meu. El sol brilla com mai i jo camine precipitada, sense saber quasi per on, cap a l'últim vagó de l'estació, què m'acompanyarà fins a les portes de la irrealitat.

El meu cos quiet, intenta retindre les imatges que corren sense fre a l'exterior, una darrere l'altra van format el camí d'anada. Eixe camí que augmenta per moments els batecs del meu cor. El xarruqueig del meu voltant, no impedeix que m'endinse en eixos camps colorits , què la velocitat no em deixa quasi contemplar.

Volant, entre els arbres i les flors, entre els cants i les melodies, recórrec amb els cabells ventolejant-se cada parada, amb una llibertat quasi interminable. Em deixe guiar pel vent, fins que l'última brisa d'aire em deixe en un món insomiable. En un món junt al teu.

Aquí, en el lloc pactat, t'espere impacient. Els milers d'ulls que s'amaguen pels racons del camp, seran els únics testimonis. Un calfred per tot el cos em fa descobrir la teua presència. Le teues mans em recorren suaument els cabells, els ulls, la boca... la teua boca s'uneix a la meua i ens fem un. Sempre esperant el moment per tindre't a prop meu.

T'he aconseguit, he aconseguit que m'abraces amb amor. Que em mires delicadament deixant descobrir els teus sentiments. El plaer s'apodera de la situació i ens fa perdre el control. El desig pot més que les nostre forces. T'adore.

T'adore però he d'anar-me'n. S'acaba el meu viatge i ara que sóc feliç, que em sent plena, he de deixar-te. Tanque els ulls somrient mentre el meu cor va perdent forces. L'última imatge, el teu rostre, l'últim sentiment, el teu amor. Al teu costat, així seré feliç tota l'eternitat. Les nostres mans van afluixant-se i sols puc dir: - Mai t'oblidaré.

Això és estar boja?

Podria passar-me hores mirant al buit i molts pensarien que estic boja, que estic quieta, sense fer res. Però és en eixos moments quan més apressa vaig, la meua ment no deixa de crear imatges, moviments, sentiments, sensacions! Què em transporten a paratges increïbles.

Que freda està l’aigua en aquesta època. El meu cos nuet s’esborrona i els peixos naden al meu voltant sense assabentar-se de la meua presència. Els esquitxs deixa cascada constant, cauen sobre els meus cabells ja mullats, i els intensos sorolls dels animals que m’acompanyen, em fan oblidar d’on vinc, i em deixen convertir-me en una més del seu entorn.

Xiulant amb els ocells, nadant amb els peixos i guaitant-ho tot al meu voltat com qualsevol depredador. Depredador que ha trobat la seua presa. Obric els ulls amb força per veure amb més claredat qui m’observa gaudir amb silenci. Una granota indefensa surt del matoll i comença a raucar, allunyant-se amb rapidesa.

Arribe a la voreta i mentre espere eixugar-me, em quede dormida sobre unes fulles encara verdes. Una sensació de nostàlgia em fa obrir els ulls, només arribe a veure arena descoberta al sol. Còrrec per tot arreu i no trobe cap indici de vida. La temperatura augmenta per segons i et busque com l’aigua que em lleva la set.

Parpellege, un grà d’arena s’ha col•locat en un mal lloc, i allí estàs. Còrrec sense fre per abraçar-te. Alhora que em tire als teus braços, caic a terra i tot desapareix. Has desaparegut... m’has tornat a abandonar. Quin lloc és eixe tan meravellós que t’aparta de mi?

El raucar de la granota em fa despertar d’aquest malson. Un sabor a fresa envaeix els meus llavis i una nota amb la mateixa tinta diu “ Sempre cuidaré els teus somnis”. Estàs quan jo no estic, vens quan jo me’n vaig...Em submergeisc en eixa aigua cristal•lina i li dic adéu al buit d’aquesta vesprada. Realment això és estar boja? Si, però boja per tu.

...

Un sol de paper groc destenyit enllumenant-nos, destaca sobre un cel blau finit. Els arbres morts, sense poder desprendre cap olor identificatiu, aguaiten els seus fruits dessaborits. I un sòl de fusta improvisat per a l'ocasió, sent les nostres petjades nervioses.


Ens creuem entre tanta falta de moviment, i una estranya curiositat, em fa compartir amb tu uns instants amb eixa mirada teua, què fa caure en un abisme sense fi. Eixos ulls negres... mostren el reflex de la meua cara plena de goig... És l'inici d'una història reduïda per l'espai, on nosaltres mateixa ens creem la intimitat.

Ens escabussem en els nostre quefer, mentre ignorem les mirades de la resta de la humanitat. Tots els dies en el mateix lloc de rencontre, al costat d'eixe pi sense resina, sota un llum què afavoreix els nostres rostres. Parlem llargues estones, amb un diàleg captivador del temps.

No sé si és producte de la meua imaginació però una dolça melodia ens acompanya aquesta vesprada. M'agafes de la mà mentre em fas un bes, en eixe moment un calfred recorre cada centímetre del meu cos i sense dir paraula em deixes, a mi sola, entre tanta immortalitat.

De sobte, un fum d'aplaudiments acapara la meua atenció mentre un gran teló roig es tanca davant meu. La realitat es posa un altra vegada sobre mi i torne a sentir-me novament dins la meua pell. Sense adonar-me'n havia estat usurpat una vida irreal, que ja enyore. Només desitge l'arriba de la pròxima funció, per tornar a veure'm reflectida en la immensa obscuritat dels teus ulls.