Fa un parell de dies, en una d'eixes nits càlides d'estiu, em vaig gitar en la gespa d'un que hi ha a prop de ma casa. La Lluna il·luminava fins l'ultim raconet de la Terra. Feia molts anys que no em donava temps per a observar tot allò que hi havia a tanta distància de mi.
Alguna vegada vos heu parat a pensar per què uns estels brillen mes que uns altres? Sí, ja ho se, molts científics ens han donat la resposta però jo, des d'eixe xicotet jardinet vaig ser capaç d'interpretar moltíssimes coses.
Eixa nit, vaig ser testimoni de com la majestuosa Lluna i un dels mes brillants estels acaparàven tota l'atenció dels espectadors, sens dubte eren la combinació perfecta. però malgrat tot, em vaig adonar de com la Lluna mirava de reüll a un petit estel que apenes hi arribava a veure amb els meus ulls.
Este, lluitava contínuament per poder brillar mes que ningun altre i així estar en primera plana junt a la Lluna. Però no s'adonava que per molts esforços que fes, no ho aconseguiria. El veritable problema estava en la distància que la Lluna hi posava entre tots dos i que feia créixer constantment.
No vaig arribar a entendre aquell comportament, ja que a eixe xicotet tresor, no li importava destacar, simplement volia apropar-se a allò que més volia.. I en canvi, l'autoritària Lluna el feia sentir molt inferior a l'altre, fent-li creure que no era sufientment capaç com per a igualar-los.
Uns instants abans de quedar-me dormida em va parèixer observar com el xicotet estel es donava per vençut i desaparegué fugaçment, pot ser a un altra galàxia, on poguera jugar amb les mateixes condicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada