Fa fred, molt de fred, isc al carrer mentre les fulles dels arbres què han acabat la seua temporada estacional, revolotegen al meu voltat i les gotinyoles de pluja em cauen per la cara. Sóc de les poques persones que passegen en un dia com aquest, tots aterrits per l’oratge corren d’un lloc a l’altre, es tapen en bufandes i barrets i com no, amb grosses jaquetes.
Jo no dubte a sentar-me en un banc en mig del parc. Arrupida per la humitat, deixe els meus pensament tant lliures com aquelles fulles que corren escapades, amunt i avall. Recorde que quan era menuda m’agradava somiar i imaginar tot allò que m’agradaria que em succeira.
Ara, imagine com seria la meua vida en un lloc molt lluny d’aquí, ple de màgia i de sentiment. En un lloc, on la mateixa llum de les estrelles il·luminara el camí de tornada. On els sorolls dels animals em despertaren a mitja nit i alertaren els meus sentits. Allà on poguera sentir-me tant lliure com el vent.
Però només obric els ulls torne a estar aquí, en aquest banc, dissimulant les llàgrimes del meu rostre amb eixe plugim cada vegada més intens. Preguntant-me com he arribat a aquest punt i com solucionar eixe patiment què mix de molt endins.
Era tan especial, tan màgic... omplia de color els meus dies només amb un somriure amb una de les seues mirades plenes de desig. Em feia feliç escoltar els batecs del seu cor prop del meu. Tota eixa felicitat, queia dins d’un pou obscur i profund cada vegada que em deia que no m’estimava, que tot això que jo sentia quan estàvem junts, no existia. Però, només pensar que m’estava esperant a la superfície, em feia agafar forces per intentar reviure allò que sols jo sentia.
Vivia en una il·lusió, en una falsa realitat què no em deixava veure que era el que succeïa. I ara vos pregunte; estimada pluja, estimades fulles... què faig del record? Què faig d’eixe sentiment que encara em crema la pell? Què faig d’eixe esser que creix dins meu? Disme fill meu, vols nàixer?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada