dimecres, 13 de juny de 2012

Mel de romer


Una combinació innumerable d’estels impregnen una nit fosca sense lluna, la seua vivacitat s’intensifica i creixen en grandesa i elegància. L’olor a romer m’enfonsa en un mar de plaers incompresos, i sedueix el meu olfacte desubicat, creant una atmosfera atractiva inevitable de perseguir.

Senda planera bordejada de natura palpitant de vida, es bifurca creant una intensa confusió de sentits, que només la intuïció es capaç d’esbrinar. Camine nueta i transparent, amb els sentiments oberts a la natura. Respecte i crec que no valc més que aquesta planta que m’endolceix el trajecte. Admire la valentia de créixer en aquest món, malgrat l’amenaça d’essers morts de sentiments, però amb alt percentatge d’egoisme.

Terra estimada, guia’m fins el final d’aquesta tortura,deixa’m integrar-me al teu entorn de valor incalculable. Abraça’m amb les teues branques i fon-me dins teu, ajuda’m a escapar del engany i les mentides que em persegueixen allà on vaig. Escolta els meus crits de desesperació...Acull-me!

De sobte, una suau textura  blanca acaricia i cobreix el meu rostre, els estels desapareixen del cel i la completa obscuritat ve acompanyada d’una dolça pau interior. Dolça com la mel i perfumada com el romer.  Al fons de l’habitació una porta s’obri entre plors i s’escolta una veu tènue: -Ho sentim molt, no hem pogut reanimar-la.