Una combinació innumerable
d’estels impregnen una nit fosca sense lluna, la seua vivacitat s’intensifica i
creixen en grandesa i elegància. L’olor a romer m’enfonsa en un mar de plaers
incompresos, i sedueix el meu olfacte desubicat, creant una atmosfera atractiva
inevitable de perseguir.
Senda planera
bordejada de natura palpitant de vida, es bifurca creant una intensa confusió de
sentits, que només la intuïció es capaç d’esbrinar. Camine nueta i transparent,
amb els sentiments oberts a la natura. Respecte i crec que no valc més que
aquesta planta que m’endolceix el trajecte. Admire la valentia de créixer en
aquest món, malgrat l’amenaça d’essers morts de sentiments, però amb alt
percentatge d’egoisme.
Terra estimada,
guia’m fins el final d’aquesta tortura,deixa’m integrar-me al teu entorn de
valor incalculable. Abraça’m amb les teues branques i fon-me dins teu, ajuda’m
a escapar del engany i les mentides que em persegueixen allà on vaig. Escolta
els meus crits de desesperació...Acull-me!
De sobte, una suau
textura blanca acaricia i cobreix el meu
rostre, els estels desapareixen del cel i la completa obscuritat ve acompanyada
d’una dolça pau interior. Dolça com la mel i perfumada com el romer. Al fons de l’habitació una porta s’obri entre
plors i s’escolta una veu tènue: -Ho sentim molt, no hem pogut reanimar-la.
