divendres, 19 de novembre del 2010

Consells de tardor

Fa fred, molt de fred, isc al carrer mentre les fulles dels arbres què han acabat la seua temporada estacional, revolotegen al meu voltat i les gotinyoles de pluja em cauen per la cara. Sóc de les poques persones que passegen en un dia com aquest, tots aterrits per l’oratge corren d’un lloc a l’altre, es tapen en bufandes i barrets i com no, amb grosses jaquetes.


Jo no dubte a sentar-me en un banc en mig del parc. Arrupida per la humitat, deixe els meus pensament tant lliures com aquelles fulles que corren escapades, amunt i avall. Recorde que quan era menuda m’agradava somiar i imaginar tot allò que m’agradaria que em succeira.

Ara, imagine com seria la meua vida en un lloc molt lluny d’aquí, ple de màgia i de sentiment. En un lloc, on la mateixa llum de les estrelles il·luminara el camí de tornada. On els sorolls dels animals em despertaren a mitja nit i alertaren els meus sentits. Allà on poguera sentir-me tant lliure com el vent.

Però només obric els ulls torne a estar aquí, en aquest banc, dissimulant les llàgrimes del meu rostre amb eixe plugim cada vegada més intens. Preguntant-me com he arribat a aquest punt i com solucionar eixe patiment què mix de molt endins.

Era tan especial, tan màgic... omplia de color els meus dies només amb un somriure amb una de les seues mirades plenes de desig. Em feia feliç escoltar els batecs del seu cor prop del meu. Tota eixa felicitat, queia dins d’un pou obscur i profund cada vegada que em deia que no m’estimava, que tot això que jo sentia quan estàvem junts, no existia. Però, només pensar que m’estava esperant a la superfície, em feia agafar forces per intentar reviure allò que sols jo sentia.

Vivia en una il·lusió, en una falsa realitat què no em deixava veure que era el que succeïa. I ara vos pregunte; estimada pluja, estimades fulles... què faig del record? Què faig d’eixe sentiment que encara em crema la pell? Què faig d’eixe esser que creix dins meu? Disme fill meu, vols nàixer?

divendres, 5 de novembre del 2010

Lluna llunera

Fa un parell de dies, en una d'eixes nits càlides d'estiu, em vaig gitar en la gespa d'un que hi ha a prop de ma casa. La Lluna il·luminava fins l'ultim raconet de la Terra. Feia molts anys que no em donava temps per a observar tot allò que hi havia a tanta distància de mi.


Alguna vegada vos heu parat a pensar per què uns estels brillen mes que uns altres? Sí, ja ho se, molts científics ens han donat la resposta però jo, des d'eixe xicotet jardinet vaig ser capaç d'interpretar moltíssimes coses.


Eixa nit, vaig ser testimoni de com la majestuosa Lluna i un dels mes brillants estels acaparàven tota l'atenció dels espectadors, sens dubte eren la combinació perfecta. però malgrat tot, em vaig adonar de com la Lluna mirava de reüll a un petit estel que apenes hi arribava a veure amb els meus ulls.


Este, lluitava contínuament per poder brillar mes que ningun altre i així estar en primera plana junt a la Lluna. Però no s'adonava que per molts esforços que fes, no ho aconseguiria. El veritable problema estava en la distància que la Lluna hi posava entre tots dos i que feia créixer constantment.


No vaig arribar a entendre aquell comportament, ja que a eixe xicotet tresor, no li importava destacar, simplement volia apropar-se a allò que més volia.. I en canvi, l'autoritària Lluna el feia sentir molt inferior a l'altre, fent-li creure que no era sufientment capaç com per a igualar-los.


Uns instants abans de quedar-me dormida em va parèixer observar com el xicotet estel es donava per vençut i desaparegué fugaçment, pot ser a un altra galàxia, on poguera jugar amb les mateixes condicions.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Records

He recoregut un llarg camí intentant acabar amb el passat. Pot ser oblidar, siga una de les feines mes difícils a realitzar però si alguna cosa he après, es que la vertadera meta no és apendre a viure amb els records.


No intentes acabar amb ells, amb eixos moments que tan feliç tan fet, però que ara, per moltes circumstancies no vols reconèixer. Podria contar-vos mil i un motius pels quals voldria que arribara el final d'aquest llibre i sols un pel qual no deixaria de llegir-lo ni un segon. Però no vaig a fer-ho, simplement el deixaré en aquest calaix per a quan la melancolia s'apodere de mi, poder fullejar-lo i aixi recordar-lo.