Segons morts

Un, dos, tres…un, dos, tres…un, dos, tres…cada tres segons la llum del far gira sobre si mateix i torna a mi, deixant-me involuntàriament cega, descoberta des de la llunyania, com si tots els ulls es bolcaren a mirar-me, com si fora una presa descoberta pel meu propi caçador.

El fort onatge interpreta la millor banda sonora, mentre les roques pateixen la seua fúria. Van deixant cicatrius difícils de curar que, tard o prompte, les faran desaparèixer. Seran arena fina creada pel dolor d’una mar embravida.

Un, dos, tres...un, dos, tres...un, dos, tres...els esquitxos em salen el rostre i la pluja m’endolceix la mirada. Mirada sempre al front, esperant el segon què el far il·lumina la mar. Per allí, per darrere d’on es formen eixes immenses ones, vaig veure per última vegada, les veles del vaixell que transportava la meua vida.

Uns ulls negres travessen les meues pupil·les, introdueixen un verí maligne al meu interior. La sang perd la seua vitalitat, i l’odi ocupa el seu lloc. Odie els ulls que em miren, ficció de la meua ment. Odie el vaixell que s’emportà les meues esperances i em deixà contaminada de rancor. Tant de bo eixos ulls que em persegueixen desperta, muiguen ofegats en el meu dolor.

un…dos… tres… la velocitat invadix tot el meu ser,  el far m’acompanya en aquest fugaç i últim viatge, però no em quedem paraules, ni alè, per contar el final d’aquest malson.

M'agrada com em mira la lluna, dissimuladament.

La intimitat de la nit es desperta entre estels, i com una lleugera neblina, invadeix cada racó d’aquesta insòlita habitació. Una extranya lluminositat platejada, entra en el seu màxim esplendor aquesta nit. Mentre, els essers banyats en plata, revolotegen nerviosos una terra ja mig consumida.

Els estels fugaços graven instantànies del temps, moments imprevistos, no planejants. Tot queda plasmat en algun lloc, tal vegada, en el mateix lloc on queden els records oblidats, on ni tu ni jo podrem accedir.

Intente desenredar els nucs de la meua vida, en silenci, despulle cada centímetre del meu cos a fi d’arribar a la pròpia essència. Com podria buidar el meu cos sense utlitzar les paraules? Com traure cada imatge gravada, cada pensament incrustat en la meua ment? Com fer veure el meu interior, ocult sota aquesta pell blanquejada per la foscor?

No puc expressar el que el món vol saber. No em deixen cridar ben fort, per què cada pensament puga travessar els porus de la meua pell. Sóc presonera del meu exterior, del que la gent creu que sóc. Tinc tantes coses a dir, tants moments ofegats en el seu propi mar que tremole d’emoció en nits com aquestes.

Forma part del meu propi jo, de la meua doble cara. M’agrada com em mira la lluna, dissimuladament.

Una llavor entre l'arena

Asseguts en el banc central de la plaça, dos iaios amb barrets de palla i un gaiato rosegat pels colps, xarruquejaven sota la solana de l’estiu. Pelant amb dents postisses un grapat de pipes, què tenien entre les mans, recordant els anys passats i fent constància dels pocs que els en quedaven per viure. Què golosa gustació marcada pel ritme descorfador! Quins temps de nostàlgia i creació!

 Conten les històries, com dos joves enamorats del sol, plantaren la seua estima en un terreny mai ombrejat. I feren brotar una de les plantes més necessitades de llum i calor, què girava en torn al seu enamorat. Una flor llampegant d’energia i felicitat, plasmada en un groc desbordant de color. Any rere any, recollien el fruit del seu amor, i guardaven una llavor per a la  primavera següent. Per a que la seua màgia mai arribara a la seua fi, i rebrotara cada vegada amb més força.

A dia de hui, dos gira-sols creixen al costat del banc central de la plaça, on dos amics moriren sense atrevir-se a confessar-se com d’enamorats estaven l’un de l’altre.

Sense títol (segona part)

El sol comença a fer-se notar amb les primeres clarors dels dia. No puc desaprofitar-lo  i deixar d’escriure en aquestes pàgines, i així, poder deixar imprès, les vivències que sempre voldria recordar. Tots eixos records que mai voldria oblidar, per reviure’ls, amb eixes persones que he hagut de deixar, ja molt lluny d’aquí.

He dormit una setmana sota els estels, en un poblat de terres etiòpiques . Mai me n’havia adonat de la quantitat de xicotets puntets lluminosos que ens observen cada nit. O potser, mai m’havia donat el temps per detindrem a mirar-los més d’un segon. En completa obscuritat al meu voltat, són l’única companyia que m’ha fet sentir al teu costat. Encara que a milers de kilòmetres de distància, cabia la possibilitat que els dos estiguérem veient el mateix cel ras, jaspiat d’il·lusions.

He elegit aquestes terres com a primera parada, per la salvatge naturalesa què es respira per tots les porus de la pell, per la increïble cultura què existeix, absent de tota mena de capitalisme. Es contagia l’esperit irracional i els impulsos, que guien les petjades de cadascun dels supervivents de nits fosques i dies calorosos, on cada dia es un repte per poder alimentar-se de la naturalesa què els dóna vida.

Els adorables amfitrions Mursi es pinten el cos, mentre les dones ballen al so del tambors, intentant seduir-los acompanyades de plats incorporats en perforacions en les orelles i la boca, mostra d’una gran bellesa.

Amb Abou, el meu acompanyant de la primera aventura, he aprés a adonar-me’n dels petits detalls del nostre món que a guarden mig ocults. I sols amb atenció som capaços de percebre’ls. A donar-li importància a la llum del sol, a la força implacable del vent i a la necessitat constant de pluja, per la subsistència de l’ecosistema.

Me n’he adonat que no es necessiten coses materials per ser feliç. Es necessita la força i l’alegria per viure, rodejats d’allò que se’ns dóna i no ho sabem valorar. L’única cosa que trobe a faltar d’allà d’on vinc, és el teu somriure contagiós d’alegria.

(Sense títol) Primera part

-Què penses? – em digué una veu tendra procedent de l’altre costat del llit. Jo vaig fer com si no la sentira i vaig continuar absent, en els pensament no sé exactament on, però no m’abellia eixir d’ells. Carme s’alçà del llit, i sense dir res més se n’anà i deixà l’habitació més buida que mai.

El primer raig de sol penetrava directament a través de la meua pupil•la, vaig oblidar córrer la cortina abans d’anar-me’n al llit. Aquest, m’obligava a mantindre els ulls tancats, evadint-me d’un dia que, encara que no haguera començat, ja desitjava que s’acabara. M’haguera agradat poder obrir novament els ulls i adonar-me’n que només es tractava d’un malson, que tot allò que no em deixava dormir ni estar despert, s’havia acabat. Però no era així, i no m’agradava crear-me il•lusions que no anaven a fer-se realitat.

Carme era la persona més meravellosa que havia conegut, tenia un encant especial. Haguera pogut passar-me hores senceres mirant-la i no m’haguera cansat mai. Tenia els cabells llargs, d’un color negre brillant, on el sol sense saber-ho, es veia reflectit. Els seus ulls marrons, encara que no massa grans, posseïen una mirada que definitivament m’enamorava i els seus llavis em besaven i em parlaven amb una dolçor que ni la més dolça mel era capaç d’assaborir-me. Podia guardar localitzades en la meua ment, cadascuna de les seues pigues que l’adornaven i no l’abandonaven ni un instant.

Jo l’estava fent patir amb la meua indiferència, no podria fer-la feliç mai més i ella es mereixia ser-ho més que ningú. Sabia que devia prendre la decisió i parlar amb ella, però no trobava ni el moment ni les forces per a fer-ho. No tenia forces ni per alçar-me del llit, com havia de tenir-ne per a dir-li tot allò què no volia creure’m.

Un deixos dies, em vaig alçar amb la sang freda, i sense pensar vaig anar cap a la cuina. Carme s’estava preparant un deixos cafès imbevibles, que només ella era capaç de suportar.

-En vols un? –Em digué ella, no podent evitar la cara de sorpresa al veure’m entrar.

-No, gràcies. M’estime la meua vida. –no sé perquè havia dit allò, en eixe moment no estimava res, ni la meua vida –Volia parlar amb tu...

-Molt bé, vols assentar-te? –alçant-se de la cadira on estava ella –Tens fam? et prepare alguna cosa?

-No, estic bé. Sentat. –li vaig arrimar la cadira què m’havia oferit i em vaig seure al seu costat –El que vaig a dir-te és molt delicat, inclús per a mi, no sé ni quines paraules utilitzar per que no ens resulte tan dur...

-Hi ha un altra xica, veritat?

-No, no és això. Jo mai m’enamoraré d’un altra persona que no sigues tu. Però...

-Però... sempre hi ha un “però”. –se li escapà un somriure desganat –Avant, segueix...

-Però... necessite un temps per a mi, per a estar sol, per a pensar... He posat el pis en venda. La pròxima setmana ix el meu vol, vaig a viatjar, encara no he decidit on aniré, però vaig a veure món, a...

-Joan, què t’ha fet prendre eixa decisió? Nosaltres érem feliços... què és el que ha passat? Dis-me que puc acompanyar-te per favor! Vas sol?

-No sé què ens ha passat, però en aquestos moments no sóc capaç de fer-te feliç. Jo vull que trobes una persona que et done tot allò que jo ja no puc...

-No m’has contestat, vas sol?

-Vaig amb la meua càmera i amb moltes ganes de descobrir-me a mi mateixa i al món. Creu-me, algun dia em comprendràs...

-Doncs espere que arribe prompte eixe dia, perquè si no em tornaré boja.

Era difícil d’entendre, ni jo mateixa ho entenia. Carme no em digué res més, els seus ulls m’ho deien tot. Es van fer rojos com magranes amb ganes de ser espremudes. No volia creuar-me mai més amb la seua mirada i no vaig poder ni alçar novament el cap per veure-la marxar. Només vaig sentir les seues petjades allunyant-se de mi, i les frontisses de la porta, necessitades d’oli, al tancar-se amb un delicat colp, que em perseguiria en els malsons.


No dispose de massa temps. Dos mesos, huit setmanes. El cartell de “ Es ven” penjat al balcó, no ha resultat molt efectiu. Ni una sola telefonada preguntat per ell, ha destorbat la recerca dels llocs més meravellosos de la Terra. Aquells on sempre he desitjat estar, i ara, arribaré a visitar-los esporàdicament, amb menys companyia de l’enyorada.