dimarts, 14 de setembre del 2010

Això és estar boja?

Podria passar-me hores mirant al buit i molts pensarien que estic boja, que estic quieta, sense fer res. Però és en eixos moments quan més apressa vaig, la meua ment no deixa de crear imatges, moviments, sentiments, sensacions! Què em transporten a paratges increïbles.

Que freda està l’aigua en aquesta època. El meu cos nuet s’esborrona i els peixos naden al meu voltant sense assabentar-se de la meua presència. Els esquitxs deixa cascada constant, cauen sobre els meus cabells ja mullats, i els intensos sorolls dels animals que m’acompanyen, em fan oblidar d’on vinc, i em deixen convertir-me en una més del seu entorn.

Xiulant amb els ocells, nadant amb els peixos i guaitant-ho tot al meu voltat com qualsevol depredador. Depredador que ha trobat la seua presa. Obric els ulls amb força per veure amb més claredat qui m’observa gaudir amb silenci. Una granota indefensa surt del matoll i comença a raucar, allunyant-se amb rapidesa.

Arribe a la voreta i mentre espere eixugar-me, em quede dormida sobre unes fulles encara verdes. Una sensació de nostàlgia em fa obrir els ulls, només arribe a veure arena descoberta al sol. Còrrec per tot arreu i no trobe cap indici de vida. La temperatura augmenta per segons i et busque com l’aigua que em lleva la set.

Parpellege, un grà d’arena s’ha col•locat en un mal lloc, i allí estàs. Còrrec sense fre per abraçar-te. Alhora que em tire als teus braços, caic a terra i tot desapareix. Has desaparegut... m’has tornat a abandonar. Quin lloc és eixe tan meravellós que t’aparta de mi?

El raucar de la granota em fa despertar d’aquest malson. Un sabor a fresa envaeix els meus llavis i una nota amb la mateixa tinta diu “ Sempre cuidaré els teus somnis”. Estàs quan jo no estic, vens quan jo me’n vaig...Em submergeisc en eixa aigua cristal•lina i li dic adéu al buit d’aquesta vesprada. Realment això és estar boja? Si, però boja per tu.