...

Un sol de paper groc destenyit enllumenant-nos, destaca sobre un cel blau finit. Els arbres morts, sense poder desprendre cap olor identificatiu, aguaiten els seus fruits dessaborits. I un sòl de fusta improvisat per a l'ocasió, sent les nostres petjades nervioses.


Ens creuem entre tanta falta de moviment, i una estranya curiositat, em fa compartir amb tu uns instants amb eixa mirada teua, què fa caure en un abisme sense fi. Eixos ulls negres... mostren el reflex de la meua cara plena de goig... És l'inici d'una història reduïda per l'espai, on nosaltres mateixa ens creem la intimitat.

Ens escabussem en els nostre quefer, mentre ignorem les mirades de la resta de la humanitat. Tots els dies en el mateix lloc de rencontre, al costat d'eixe pi sense resina, sota un llum què afavoreix els nostres rostres. Parlem llargues estones, amb un diàleg captivador del temps.

No sé si és producte de la meua imaginació però una dolça melodia ens acompanya aquesta vesprada. M'agafes de la mà mentre em fas un bes, en eixe moment un calfred recorre cada centímetre del meu cos i sense dir paraula em deixes, a mi sola, entre tanta immortalitat.

De sobte, un fum d'aplaudiments acapara la meua atenció mentre un gran teló roig es tanca davant meu. La realitat es posa un altra vegada sobre mi i torne a sentir-me novament dins la meua pell. Sense adonar-me'n havia estat usurpat una vida irreal, que ja enyore. Només desitge l'arriba de la pròxima funció, per tornar a veure'm reflectida en la immensa obscuritat dels teus ulls.