dilluns, 5 de novembre de 2012

Sant Martí



Arribe amb tanta fúria i verocitat que el sol s’acovardeix i s’amaga entre els meus llençols. Guanye quilòmetres i quilòmetres de cel en cada envestida, i deixe la terra fosca i descontenta al meu pas. Però en un instant de desconcentració,  una insignificant gota desencadena un increïble plaer adictiu, què em fa desitjar més i més sensacions...

Incapaç de trobar el control em veig immersa en una pluja constat i desmesurada.  Sorprenc  la terra amb una agradable frescura, però  al cap d’uns moments l’ofegue sense compassió.  La terra, egoista per naturalesa,  volia gaudir del plaer d’una  frescura i humitat que no li pertanyia.

M’associe amb una venteguera obsessionada per trobar alguna cosa a la que aferrar-se.  Juntes destruïm tot el que hi ha pel nostre camí, però un indescriptible crit d’amargura ens fa d’etindre’ns i observar per uns instants la nostra destrucció.

A la llunyania, a milers i milers de kilòmetres de distància, en una casa mix derruïda, una dona s’asoma per les restes d’una finestra , em mira amb coratge, amb desesperació, però no em demana compassió. Té una mirada que em penetra i m’atemoreix, i gràcies això,  el sol se’n aprofita per  travessar-me amb els seus rajos i fer presència. 

 Però jo no em deixe vèncer ni acovardir, i amb més força que mai, continue amb el meu propòsit  plaent i incompassiu .Però un altre crit, i esta vegada de derrota, m’esborrona  i absorbeix l’aigua que desprenc. El cor de vidre de la dona esclata de fúria i perfora la meua essència. Què sóc? No em queda amor per donar, no em queden forces per lluitar pel que vull i el meu coratge està sent derrotat.

El sol comença a agarrar força i enllumena tot allò que vaig estimar i he intentat destruir. Els colors comencen a reviure, i el arc de Sant Martí m’enamora amb la seua elegància i quietud. Una nova il·lusió acaba de nàixer, continuem?