dimarts, 3 de febrer de 2009

Els anys passen

Vaig naixer en un poblet de la marina, quan la gent encara treballava per poder comprar el pa de cada dia. No tenia ni vinyes ni hort, però posseïa la llibertat. Així s’anomenava la possessió més valuosa, el meu vaixell, amb el qual sortia a peixcar el fruit que ens donava la mar. Cada dia, mentre veia com a poc a poc anava allunyant-me del port, el meu cor augmentava les seues pulsacions. Mentre ens endinsavem en alta mar, sentir com les oles colpejaven la barca, el reeixiu de la mar esquitxant-me la cara, intentar aliar la vela amb força... era completament feliç. Em sentia lliure, era meravellós mirar al front i no veure fi, submergir-te en l’aigua i veure vida. Vida sense armes ni violència. La mar em donava tot el que em faltava en terra. Gràcies a ella m’oblidava dels problemes, vivia cadascun dels meus somnis sols tancant els ulls. Eren temps durs en els que hi havia dies que tornàvem a casa amb les mans buides, però en canvi jo tenia la satisfacció de sentir-me ple, ple per haver realitzat molt més del que podia fer amb les mans, havia realitzat el que la meua imaginació somià. Avui, seixanta anys després observe amb tristesa com arriben els forasters amb els nous vaixells luxosos a port, com les aigües s’enterboleixen i la flora marina que un dia em donava vida va perdent la seua pròpia.

Kaly