Pareix mentida que em quede enfavada mirant un simple botó abandonat. Porta anys sobre l’escriptori de la meua habitació, agarrant pols. Però es que em porta tants records...millor dit, em recorda tant a tú... Vas ser tú qui em va fer donar-li importància a les xicotetes coses que ens envolten, a veure més lluny del que pot arribar la nostra vista. No sé si estàs aquí o allà, dalt o baix, només sé que sempre estaràs ben endins del meu cor dolgut d’enyorança. Estic segura que algun dia, en un altra vida, quan siguem pardalets lliures, ens tornarem a retrobar pels cels i ahí, pots estar ben segur que ningú ens podrà tornar a allunyar. Mentrestant, jo cuidaré en la terra del major regal que m’has deixat. Dins de mi creix l’estrelleta que em dona forces per seguir vivint. S’inquieta quan li parle del teu somriure entendridor, de les teus mans acariciant la meua pell... És una llàstima que mai podrà conèixer la persona més meravellosa que ha existit, la que li ha donat la vida dins meu. Estigues on estigues et promet que seré mare i pare, que no deixaré que ningú li cause dolor, que li descriuré tots els paradisos salvatges que anàvem a descobrir junts... Sempre et tindrem present allà on anem.
Kaly
1 comentari:
Sense paraules
Publica un comentari a l'entrada