Encesa en flames

Estimats senyors i senyores, arribeu a veure el meu resplendor? Estic encenent-me , tinc una foguera dins meu que enllumena la més fosca de les nits. Serà amor? serà odi? No ho sé. Sols sé que cada vegada creix més i no veig la manera d'apagar-la.


Hi ha una misteriosa causa que la manté encesa. Serà l'aire que la revifar? I si deixe de respirar? Acabaria amb ella, però no, això no. No vaig a deixar-me vèncer i donar-li el gust de veurem consumida per les flames.

Odie l'espurna que et va encendre i que sigues la causa d'aquestes línies. Per què no acabes la teua feina? O per ventura eres tu la que estima la meua companyia? Et done tanta força i temperatura que no vols acabar amb mi, però jo t'odie. Odie que no avances ni retrocedeixes. Odie ser la matèria que et dóna vida i tindre la teua presència constant, creant-me sentiments.

Tu no tens sentiments, no saps què és, per això no et preocuparàs quan et diga que estic aprenent molt de la teua càlida companyia i et faré fora. Eixe dia ploraré, perquè encara que no t'ho mereixes, t'estime. I les meues llàgrimes, una darrere l'altra, commouran el teu abrasador interès i acabaré amb tu. Maleïda foguera, malgrat tot et trobaré a faltar.

I sols puc dir...

Poc a poc vaig despertant-me i contemplant la claredat d'aquest nou dia què m'espera impacient. Mentre m'estire entre els llençols, continue pensant amb allò que vaig deixar immòbil en la meua ment, per poder entrar en el món dels somnis.

Hui, sense dubte, no serà un dia com un altre. Mire de reüll el bitllet que continua damunt la taula des de fa dies, i un somriure involuntari s'apodera dels meus llavis. El temps comença a passar-me ràpidament, i milers de papallones recorren cada centímetre del meu cos.

No porte equipatge, però tinc la sensació de portar tot el pes del món. Vaig plena de sentiments que a penes caben dins meu. El sol brilla com mai i jo camine precipitada, sense saber quasi per on, cap a l'últim vagó de l'estació, què m'acompanyarà fins a les portes de la irrealitat.

El meu cos quiet, intenta retindre les imatges que corren sense fre a l'exterior, una darrere l'altra van format el camí d'anada. Eixe camí que augmenta per moments els batecs del meu cor. El xarruqueig del meu voltant, no impedeix que m'endinse en eixos camps colorits , què la velocitat no em deixa quasi contemplar.

Volant, entre els arbres i les flors, entre els cants i les melodies, recórrec amb els cabells ventolejant-se cada parada, amb una llibertat quasi interminable. Em deixe guiar pel vent, fins que l'última brisa d'aire em deixe en un món insomiable. En un món junt al teu.

Aquí, en el lloc pactat, t'espere impacient. Els milers d'ulls que s'amaguen pels racons del camp, seran els únics testimonis. Un calfred per tot el cos em fa descobrir la teua presència. Le teues mans em recorren suaument els cabells, els ulls, la boca... la teua boca s'uneix a la meua i ens fem un. Sempre esperant el moment per tindre't a prop meu.

T'he aconseguit, he aconseguit que m'abraces amb amor. Que em mires delicadament deixant descobrir els teus sentiments. El plaer s'apodera de la situació i ens fa perdre el control. El desig pot més que les nostre forces. T'adore.

T'adore però he d'anar-me'n. S'acaba el meu viatge i ara que sóc feliç, que em sent plena, he de deixar-te. Tanque els ulls somrient mentre el meu cor va perdent forces. L'última imatge, el teu rostre, l'últim sentiment, el teu amor. Al teu costat, així seré feliç tota l'eternitat. Les nostres mans van afluixant-se i sols puc dir: - Mai t'oblidaré.

Això és estar boja?

Podria passar-me hores mirant al buit i molts pensarien que estic boja, que estic quieta, sense fer res. Però és en eixos moments quan més apressa vaig, la meua ment no deixa de crear imatges, moviments, sentiments, sensacions! Què em transporten a paratges increïbles.

Que freda està l’aigua en aquesta època. El meu cos nuet s’esborrona i els peixos naden al meu voltant sense assabentar-se de la meua presència. Els esquitxs deixa cascada constant, cauen sobre els meus cabells ja mullats, i els intensos sorolls dels animals que m’acompanyen, em fan oblidar d’on vinc, i em deixen convertir-me en una més del seu entorn.

Xiulant amb els ocells, nadant amb els peixos i guaitant-ho tot al meu voltat com qualsevol depredador. Depredador que ha trobat la seua presa. Obric els ulls amb força per veure amb més claredat qui m’observa gaudir amb silenci. Una granota indefensa surt del matoll i comença a raucar, allunyant-se amb rapidesa.

Arribe a la voreta i mentre espere eixugar-me, em quede dormida sobre unes fulles encara verdes. Una sensació de nostàlgia em fa obrir els ulls, només arribe a veure arena descoberta al sol. Còrrec per tot arreu i no trobe cap indici de vida. La temperatura augmenta per segons i et busque com l’aigua que em lleva la set.

Parpellege, un grà d’arena s’ha col•locat en un mal lloc, i allí estàs. Còrrec sense fre per abraçar-te. Alhora que em tire als teus braços, caic a terra i tot desapareix. Has desaparegut... m’has tornat a abandonar. Quin lloc és eixe tan meravellós que t’aparta de mi?

El raucar de la granota em fa despertar d’aquest malson. Un sabor a fresa envaeix els meus llavis i una nota amb la mateixa tinta diu “ Sempre cuidaré els teus somnis”. Estàs quan jo no estic, vens quan jo me’n vaig...Em submergeisc en eixa aigua cristal•lina i li dic adéu al buit d’aquesta vesprada. Realment això és estar boja? Si, però boja per tu.

...

Un sol de paper groc destenyit enllumenant-nos, destaca sobre un cel blau finit. Els arbres morts, sense poder desprendre cap olor identificatiu, aguaiten els seus fruits dessaborits. I un sòl de fusta improvisat per a l'ocasió, sent les nostres petjades nervioses.


Ens creuem entre tanta falta de moviment, i una estranya curiositat, em fa compartir amb tu uns instants amb eixa mirada teua, què fa caure en un abisme sense fi. Eixos ulls negres... mostren el reflex de la meua cara plena de goig... És l'inici d'una història reduïda per l'espai, on nosaltres mateixa ens creem la intimitat.

Ens escabussem en els nostre quefer, mentre ignorem les mirades de la resta de la humanitat. Tots els dies en el mateix lloc de rencontre, al costat d'eixe pi sense resina, sota un llum què afavoreix els nostres rostres. Parlem llargues estones, amb un diàleg captivador del temps.

No sé si és producte de la meua imaginació però una dolça melodia ens acompanya aquesta vesprada. M'agafes de la mà mentre em fas un bes, en eixe moment un calfred recorre cada centímetre del meu cos i sense dir paraula em deixes, a mi sola, entre tanta immortalitat.

De sobte, un fum d'aplaudiments acapara la meua atenció mentre un gran teló roig es tanca davant meu. La realitat es posa un altra vegada sobre mi i torne a sentir-me novament dins la meua pell. Sense adonar-me'n havia estat usurpat una vida irreal, que ja enyore. Només desitge l'arriba de la pròxima funció, per tornar a veure'm reflectida en la immensa obscuritat dels teus ulls.

Carta al meus somnis

Molts records en venen a la memòria i no em deixen oblidar els instants que em compartit. Records que he desitjat amb tanta força en els meus somnis que els he fet realitat en el meu món de fantasia.

Tot eixe món ha anat ofegant-se en la mar de la realitat al ritme de les meues llàgrimes, mentre intentava endurir el cor que ha sobreviscut a les ferides del temps i de les falses il·lusions.

No passa un dia en el què no et recorde. Seguisc desitjant-te com el primer dia. Seguisc imaginant-me la teua pell junt a la meua mentre en dius que m’estimes. Són moltes les coses per les quals eres especial i per molt que ho intente no et podré oblidar.

Podria perdonar-te mil i una vegada tot el què m’has fet patir i tot per un motiu: t’estime!!

Els anys passen

Vaig naixer en un poblet de la marina, quan la gent encara treballava per poder comprar el pa de cada dia. No tenia ni vinyes ni hort, però posseïa la llibertat. Així s’anomenava la possessió més valuosa, el meu vaixell, amb el qual sortia a peixcar el fruit que ens donava la mar. Cada dia, mentre veia com a poc a poc anava allunyant-me del port, el meu cor augmentava les seues pulsacions. Mentre ens endinsavem en alta mar, sentir com les oles colpejaven la barca, el reeixiu de la mar esquitxant-me la cara, intentar aliar la vela amb força... era completament feliç. Em sentia lliure, era meravellós mirar al front i no veure fi, submergir-te en l’aigua i veure vida. Vida sense armes ni violència. La mar em donava tot el que em faltava en terra. Gràcies a ella m’oblidava dels problemes, vivia cadascun dels meus somnis sols tancant els ulls. Eren temps durs en els que hi havia dies que tornàvem a casa amb les mans buides, però en canvi jo tenia la satisfacció de sentir-me ple, ple per haver realitzat molt més del que podia fer amb les mans, havia realitzat el que la meua imaginació somià. Avui, seixanta anys després observe amb tristesa com arriben els forasters amb els nous vaixells luxosos a port, com les aigües s’enterboleixen i la flora marina que un dia em donava vida va perdent la seua pròpia.

Kaly

Promeses a l'aire

Pareix mentida que em quede enfavada mirant un simple botó abandonat. Porta anys sobre l’escriptori de la meua habitació, agarrant pols. Però es que em porta tants records...millor dit, em recorda tant a tú... Vas ser tú qui em va fer donar-li importància a les xicotetes coses que ens envolten, a veure més lluny del que pot arribar la nostra vista. No sé si estàs aquí o allà, dalt o baix, només sé que sempre estaràs ben endins del meu cor dolgut d’enyorança. Estic segura que algun dia, en un altra vida, quan siguem pardalets lliures, ens tornarem a retrobar pels cels i ahí, pots estar ben segur que ningú ens podrà tornar a allunyar. Mentrestant, jo cuidaré en la terra del major regal que m’has deixat. Dins de mi creix l’estrelleta que em dona forces per seguir vivint. S’inquieta quan li parle del teu somriure entendridor, de les teus mans acariciant la meua pell... És una llàstima que mai podrà conèixer la persona més meravellosa que ha existit, la que li ha donat la vida dins meu. Estigues on estigues et promet que seré mare i pare, que no deixaré que ningú li cause dolor, que li descriuré tots els paradisos salvatges que anàvem a descobrir junts... Sempre et tindrem present allà on anem.

Kaly

Sota la pluja

Comença a ploure, les gotes esquitxen els cristalls de l’habitació i casi no em deixen veure a traves d’ells. Escolte bufar el vent amb tanta força que aquest fa augmentar la meua inquietud per segons. Tombada en el llit espere impacient la teua arribada, espere el raig de sol que fa escalfar el meu esperit. Arribes xopat d’aigua i tremolant de fred. Les teues petjades van formant el camí que et porta al meu costat. Intente fer-me la dormida, però no aconsegueixc controlar el batec del meu cor quan t’apropes a mi. Em beses els llavis i note el teu alè recorrent cada centímetre del meu cos. M’agarres en braços i em portes a somiar amb tú sota la pluja, cada gota que em cau en la cara és un motiu pel qual no vull separar-me de tú. Formes part de mi i per molta distancia que haja entre els dos sempre apareixeràs en els meus dolços somnis.

Kaly

El color dels secrets

Som imatges ocultes en un quadre mai pintat. Full de paper en blanc que mostra cada detall del que només hem pogut somiar. Cada gota de color que vulgues donar-li serà com intentar descobrir part d’una vida amagada de la resta del món. Pintaria cada una de les línies que formen el teu cos i dibuixaria el meu al teu costat formant molt més del que ha pogut significar. Quan arribares a sentir que formes part d’un joc de màgia en el que ni tú ni jo manem, el trencaria en mil trossets per a fer-te sentir tot el que jo he sentit.

kaly

Aire

No t’enganyes, no m’enganyes, no deixes que em torne a caure una llàgrima sobre la cara. Deixa que torne a entrar aire nou als meus pulmons. Deixa’m oblidar-te, deixa’m imaginar-me un final feliç per a la més trista de les històries. Crea per a ella la millor poesia que existeixca i fes que cadascuna de les paraules desprenguen vida i sentiment. Regala-li el millor de tú , regala-li tot el que eres i tot el que sents i allunyat de mi, deixa’m tornar a respirar....

Kaly

Vull ser...

Vull ser princesa dels teus somnis i reina del teu cor. No posseïsc riqueses ni terres, només t'oferisc la meua vida, el meus pensaments, el meu amor! Tú eres cavaller fort i lluitador del centre del meu món. Món que no deixa de reclamar-te a crits esperant que el conquerisques. Corre, cavalca, viu... però has de tenir sempre present, que en el lloc que menys t'imagines trobaràs el vertader motiu de les teues gestes i clavaràs la teua bandera amb força, per que ni la més forta tempesta puga moure-la. Serà moment de fer realitat tot allò que has desitjat durant molt de temps. Serà moment de gaudir del plaer que t'ofereix una reina desitjosa del cavaller del seu cor.

Kaly

Què veus quan mires al cel?

Quan el dia es fa fosc apareixen en el cel milers d'històries inacabades, il·lusions què han quedat estancades en el temps i en la memòria. Però ninguna d'elles arribarà a l'oblit d'aquells que les han intentat viure. Romanen brillant, esperant que algú agarre forces per tornar a lluitar per elles. He intentat estirar el braç per poder arribar a la meua i me n'he adonat que la distància es fa cada vegada més gran si ningú t'agafa de la mà.
kaly

??

Mira’t al espill i dime que es el que veus. Eres una persona, sempre diferent a qualsevol altra. Pots ser alt, baix, gros, prim... però sempre tindràs alguna cosa que et fasa diferent. Si pots mirar més endins te n’adonaràs de que eres molt més. Eres un ésser viu amb pensaments i sentiments propis que sempre et caracteritzaran per fer-te especial. Vivim en una societat que ens dicta com em de ser i com em d’actuar. Pretén que tots acabem menjant el mateix, comprant el mateix, pensant el mateix... t’agradaria anar pel carrer i anar creuant-te amb espills amb cames??

¿Saps què m'agrada?

Saps què m’agrada? M’agrada com em mires, com em toques, com t’apropes a mi sense dir res. M’agrada sentir-te al meu costat i que em digues que m’estimes. M’agrada com m’il·lumines i em fas brillar de felicitat cada vegada que passes pels meus somnis. Si un dia em desperte i segueixes ahi hauràs fet realitat el meu major desitg i res farà que el meu somriure s’acabe.

No et detingues

Tots estem en continu moviment. El sol, els núvols, la mar… nosaltres mateixa. Però hi ha vegades que tenim la sensació d’estar parats, de viure en un món apart.

Jo mateixa he estat parada en un cúmul de mentires que no em deixaven avançar, poc a poc sense donar-me compte estava mes enredada en una vida que no m’agradava i que sabia que aplegaria el moment de dir-li adeu amb llàgrimes als ulls.

Una cosa que he après es que cada instant és únic i que per molt que ens esforcem mai tornaràn. Per tant, hem de mourens a la velocitat del vent, i si aquest es deté hem de saber aprendre dels nostres errors i continuar la marxa desitjosos d’experiències noves.

kaly